La petita història d’en Marcel (records de la Marta). 1er Premio Concurso Sant Jordi 2002 Facultad de Pedagogía de la Universidad de Barcelona

La petita història d’en Marcel es un relato breve que escribí en catalán para el concurso de la Facultad de Pedagogía y que para mi sorpresa, ganó y se publicó en una antología de la universidad. El requisito era que fuera en catalán y que se viera un proceso de aprendizaje o crecimiento personal. No recuerdo la extensión mínima, pero ocupa 10 páginas más la portada y lo presenté con el seudónimo Anthony Drake, que me pareció un nombre muy de escritor de best-sellers y remite a dos temas fantástico-literarios que me gustan mucho: los dragones (por el latín "draco") y los vampiros (por Vlad Tepes, también llamado Vlad Draculea). Se lo dedico a Sara, mi amor, mejor amiga, confesora y musa, que me ha enseñado muchísimo de la vida y espero seguir aprendiendo mucho más a su lado el resto de mi vida. Que lo disfrutéis.



La petita història d’en Marcel (records de la Marta), per Anthony DrakeLa seva era una vida com totes les altres, o potser no, ara no n’estic segur amb el pas dels temps. Així doncs, qui era en Marcel? Qui ho sap? I més important encara, qui ho vol saber i per què? Hi ha massa històries que no tenen destinatari, que volten pel món a la deriva sense que hi hagi ningú a qui l’interessin i es detingui a escoltar-les. Però jo sí que ho vull saber, per exemple. I si vosaltres també ho voleu, continueu llegint aquesta petita història. De tant en tant m’agrada recordar com era en Marcel. Fa molt de temps que no ho faig i, per aquestes coses de la memòria, cada vegada en retinc menys detalls, encara que sempre queda el més intens, les sensacions. Sí, aquestes no et deixen. Per tant intentaré omplir els buits de la memòria i el coneixement amb l’argila de la imaginació, utilitzant-la per recobrir i donar perfil a les sensacions que encara em sembla notar ara. De manera que faré un joc de realitat-irrealitat a la manera de com ho fan un biògraf, un historiador o un periodista, tots ells fabulistes de la realitat en el seu propi gènere (i que tant sovint es toquen). D’aquesta manera la història d’en Marcel segurament s’assembla cada vegada més a una novel·la. Però quina vida no ho és? I què és una novel·la sinó una vida inventada? No sé a quina de les dues coses s’assembla més, si a la ficció d’una vida, o a una vida fictícia, però serà millor que comenci d’una vegada.

Bé, em remontaré a aquell dia en que va començar tot i que em va marcar per sempre més. Era un matí clar... o no, no, millor era ennuvolat, sí, així m’agrada més. Ja l’estic veient: és un matí ennuvolat, trist i monòton com tots els altres. Amb la porta de casa oberta, el pom a la mà i a punt de sortir, en Marcel es gira cap a dins: “Adéu, Sílvia!”. La Sílvia és la seva germana gran i se n’acomiada com cada matí en sortir de casa. Per a ell comença el patiment. Cada dia del calendari escolar és un dia d’angúnia, perquè no és que sigui gaire popular entre els companys de classe, més aviat al contrari. En Marcel porta ulleres i és molt llargarut i no sap mai on posar els immensos braços que li pengen com si portés les mànigues del jersei buides. El que passa és que aquest cos no el pot tornar a la tenda, com hauria fet si el problema hagués estat del jersei, i tampoc pot tornar el seu caràcter introvertit ni els seus problemes per relacionar-se amb els companys.Però al Marcel, els demés no l’importen. Ell està content amb els afalagaments que rep dels professors, i amb els seus llibres i els seus còmics. Qui necessita els companys? O li estan gastant bromes de mal gust o riuen mentre les hi gasten. Només vol ser gran, perquè quan sigui gran podrà defensar-se dels qui l’emprenyen a diari i no necessitarà a ningú al seu voltant, perquè els adults són completament independents i fan el que volen. Sí, viurà sol, allunyat de les persones. Fora tothom!Ara acaba d’arribar a la porta d’entrada del pati, a on ja veu el control que li ha parat la banda de l’Àlex (composta pel Joan i el Miquel i encapçalada per l’Àlex, és clar). La setmana passada l’havien amenaçat d’escanyar-lo perquè havia anat a la professora quan li van tirar el suc de l’esmorzar per sobre. Des d’aleshores s’ha passat tots els dies tement aquest dilluns. Però s’han despistat uns segons parlant amb uns altres nanos (els coneix bé: la banda del Jaume, són rivals) i el Marcel ha sortit esperitat del seu amagatall en aquell instant: corre, Marcel, corre!Quant dura un batec? Quant de temps es pot contenir la respiració? Aquestes són les dues úniques mesures que pot utilitzar per saber quant ha trigat a arribar fins als lavabos. Per un moment s’ha difós en el temps i ell no era més ell, era únicament voluntat. La gota de suor li llisca pel nas i li cau al llavi; lleugerament salada, pensa mentre veu al mirall com han de caure més. Es renta la cara i s’eixuga amb un kleenex. “Estàs bé?”, li pregunta el professor Vilaplana. “Fa temps que t’estàs davant el mirall absort. Vinga, no siguis tan presumit i cap a classe, que ara començarem”.A classe la Marta li ha preguntat què feia tant de temps als lavabos, que l’havia vist entrar feia estona. “Deixa’m en pau, tu què n’has de fer, bleda?”, li venen ganes d’espetar-li ell, però no li surt res i calla. Queda estranyat per al seva pròpia reacció. Ella espera uns segons més alguna resposta i finalment riu. Po-pom! Ostres, què és això que tens, Marcel? Aquest cop t’ha espantat de tant inesperat. Aleshores notes la xafogor per dintre i més cops que no deixen sentir res més que el seu ritme. Aleshores caus: des de quan et fa saber la Marta que es preocupa per tu? Potser... però no pots recordar-ho, estàs col·lapsat i no saps si aquesta és la primera vegada que ho ha fet o la primera que te n’adones.Ara estàs a casa, més tranquil, però encara neguitós. Recordes que una bola de paper malèficament enviada des de darrera et va despertar de cop d’aquell trànsit en que et trobaves. La Marta havia tornat a riure discretament de reüll i tu vas abaixar el cap tot enrojolat, mentre et semblava que ella recollia el paper per llençar-lo i es girava cap a darrera per dir alguna cosa. No vas necessitar girar-te per mirar qui havia sigut. No podràs escapar-te’n eternament, i tard o d’hora t’agafaran a l’entrada o la sortida.Et quedes mirant la Sílvia. Ella sempre sap què et passa, et comprèn millor que tu mateix. “Què he de fer, Sílvia? Vull parlar amb ella, però mai m’han importat els altres companys de la classe i no sé com parlar-hi, què dir-li”. La resposta és ben clara: hauria de canviar la seva actitud amb els companys, obrir-se més perquè el món és ple de gent meravellosa, no només de Martes, que està perdent de conèixer i no s’hi podrà pas tancar eternament. A més, l’única manera d’apropar-se a la Marta passa per aprendre a conviure i relacionar-se amb les persones en general. Ell deixa anar un sospir i es queda mirant la pantalla del televisor absort en els seus pensaments contradictoris.L’endemà se li ha acudit portar una xocolatina a la Marta. Ella l’agafa encantadíssima i a ell quasi se li escapa un bot d’alegria (s’ha controlat). A l’hora del pati intenta conversar amb la Marta i les seves amigues, encara que no sap ben bé com. Ha dit unes poques coses, però han estat tot bestieses (se n’ha penedit en el mateix moment en que han sortit de la seva boca) i ha optat per callar, o sigui que tota l’estona han parlat elles. En realitat no s’hi troba malament, tot i que no està segur de si és més per la candorosa companyia d’ella o perquè mentre estigui amb les noies sap que els altres no s’atreviran a posar-li la mà a sobre.Una de les següents setmanes, de camí cap al col·legi, mira cap a la cantonada on normalment queda el grup de la Marta per anar totes juntes, encara que siguin uns quants metres, i el cor li fa un sotrac en veure que comencen a posar-se en marxa sense ella. “On és? Què li ha passat?”, pensa esverat. “S’haurà adormit? Estarà malalta? Haurà quedat amb algun amic perquè l’acompanyi? Els seus pares hauran decidit mudar-se?” Els pensaments s’acumulen atropelladament plens de incoherències i pors de tota mena, trepitjant-se els uns als altres. El cap li explotarà, necessita saber, i creua corrent el carrer sense mirar. En un moment s’ha plantat al costat de la Cristina, la millor amiga de la Marta, que s’ha emportat un ensurt en veure’l de sobte al seu costat. Espera’t, espera’t. Tant d’enrenou i ara no et surten ni les paraules, calma’t. Finalment la Cristina aconsegueix entendre’t. Veus, Marcel? Només era una petita grip, tranquil home, ja pots respirar profundament. Així, relaxa’t, noi. Recobrada la serenitat li demana a la Cristina que saludi a la Marta de part seva si la truca o la veu i a més li recomana un beuratge molt estrany que ha recordat que li van fer prendre un dia que li va venir una grip molt forta, una recepta a base d’herbes i verdures heretada d’una besàvia que li va anar força bé. La Cristina, que el seu pare és metge, comença a criticar el que segons diu sempre ell són pràctiques supersticioses de la gent del camp, i que només es pot confiar en la medecina moderna. Les altres amigues, que al principi només escoltaven, també s’han acabat ficant a la conversa i tots van discutint entretingudament cap a classe.
Encara que aquesta setmana troba molt a faltar la Marta, els dies li passen volant amb les converses amb les amigues d’ella, amb les que també comença a quedar en la cantonada per anar cap a l’escola: parlen abans, després i durant les classes, a l’hora del pati, a la sortida, i en fi, a totes hores. Elles sobretot mostren molt d’interès perquè els expliqui les coses que pensen els altres nois i ell intenta explicar el que pot, però com que no és que s’avingui gaire bé amb els companys (en realitat gens), el que no sap per pròpia experiència s’ho inventa.Ja ha passat poc més d’una setmana, però la Marta ha tingut una grip molt forta i encara no està recuperada del tot. A més, els seus pares la protegeixen tant, que fins que no li hagi passat del tot no la pensen deixar sortir de casa, no sigui que recaigui, de manera que no tornarà a classe fins a la següent setmana. En Marcel es neguiteja, però entre la Cristina i la Mònica, una altra amiga, el calmen: elles diuen que hi han parlat fa poc i es troba bé, que tan sols no pot deixar la casa per l’excés de zel dels pares.Durant les dues setmanes de convalescència de la Marta la popularitat d’en Marcel s’ha estès fora del grup d’amigues i té molt bones relacions amb totes les noies de la classe. Ha descobert que s’hi troba molt a gust amb la seva conversa i sovint es sorprèn quan elles li confessen que el troben molt diferent de la resta dels nois. Fins i tot de vegades li ve el riure quan li revelen alguna de les creences que tenien sobre ells, encara que no s’equivoquen en tot i s’adona que encara que no es relacionin gaire els uns amb els altres, elles els coneixen molt més bé a partir de la observació i la intuïció del que les coneixen ells, per als quals són pràcticament un misteri. Com que veu la seva impaciència, un dia la Cristina li dóna el telèfon de la seva amiga i aquella mateixa tarda en Marcel ja hi parla. Li explica molt entusiasmat que totes l’estan esperant i que tothom pregunta per ella, que han passat moltes coses, que el Josep va trencar l’esborrador jugant a futbol amb aquest, o que la Laia s’havia trencat un braç en caure un dia que plovia, entre moltes altres anècdotes que han succeït aquests dies. La Marta no està menys xerraire i deixen la conversa ben tard, però perquè els pares d’ella li han cridat l’atenció, que si no encara haurien continuat una bona estona més. Els d’ell encara no han arribat, ho faran més tard, perquè treballen els dos tot el dia. Amb el telèfon a la mà, mentre s’acomiada i queden per trucar-se l’endemà, veu la Sílvia com se’l mira des del sofà amb gest tendre. Intercanvien un somriure.Per fi arriba el matí esperat i la Marta apareix a la cantonada, lleugerament pàl·lida i tota coberta de roba. Els dos es dirigeixen corrent l’un cap a l’altre i comencen a parlar a la vegada: t’he trobat a faltar; he pensat molt en tu; com estàs; bé, sí; com han estat aquests dies..., i de sobte en Marcel no aguanta més i sense pensar li fa un petó fugaç als llavis. La Marta s’ha quedat amb una cara desconcertada i les amigues se’ls miren bocabadades. En Marcel es penedeix mil vegades del que ha fet: l’ha ben espifiada, i a més, tampoc ha valgut tant la pena, perquè ha estat tan ràpid que gairebé no s’ha adonat ni ell del que ha passat. Però no ho ha pogut evitar, li ha sortit de molt endins, d’un lloc a on no arriba l’enteniment. Al cap d’uns segons eterns la Marta somriu i comença a riure, i vinga a riure. En Marcel no sap si enfadar-se o avergonyir-se; però pel moment no és capaç de moure ni un múscul. A poc a poc la Marta aconsegueix parar de riure, i encara amb el somriure als llavis li diu: “Per poc que no em trenques una dent”, i torna a començar a riure, però ara també se li han afegit les amigues, i ell no sap cap a on mirar ni com posar les mans. La pluja de riures va amainant i la Marta s’acosta igual de ràpida que quan ell ho ha fet, però s’atura un moment de no res a un mil·límetre de la seva cara, just per dipositar un bes a la boca d’en Marcel, de manera que el deixa anar suau i delicat, com una lleugera i breu brisa que li hagués passat pel rostre, encara que cap brisa li hauria produït un calfred com aquest ni li hauria deixat una petja tan profunda. Quant li dura l’embadaliment? Minuts? Hores, potser?, pensa quan és a casa. Li explica molt emocionat a la seva germana encara amb els nervis a flor de pell i li expressa mil agraïments per tot l’ànim i els consells que li està donant. Mai no s’hauria imaginat que hi hagués res tan meravellós al món; està als núvols.El dies del retorn de la Marta en que ella s’ha de readaptar al ritme de les classes ell l’ajuda. Però sobretot ella està sorpresa pel sobtat èxit social que en Marcel ha aconseguit entre les companyes de la classe. El dies corren i corren, mentre ells intenten passar tot el temps possible junts. Paladegen tots els minuts i totes les trobades, s’estimen amb sinceritat i fins i tot els professors capten l’eloqüència de les mirades que s’intercanvien a classe i no poden fer més que somriure còmplicement, envejant en secret la frescor d’aquest primer amor que ja no podran recuperar. Han anat passant molts mesos, suficients per a què en Marcel ja hagi descobert que la Marta li sembla tan maca amb les pluges de l’hivern com amb el sol de l’estiu: totes les estacions li queden bé a ella. Tot i així li encanta veure-la amb la seva bufanda blava a l’hivern, i sempre espera amb impaciència que faci prou fred per a que se la torni a posar.Però un dia que estan xerrant molt animats en Marcel, la Marta i les seves amigues s’apropen els de la colla de l’Àlex, als quals ja gairebé havia oblidat. En Marcel es tomba d’esquenes a ells i tanca els punys en sentir-los a prop. Tremola de cap a peus i gairebé no pot fer força per tancar-los, però no pensa acovardir-se davant la presència de les seves amigues. Es gira sense respirar, apretant les dents amb totes les forces i notant com li puja la sang al cap, però se li obren els ulls en no descobrir cap gest amenaçador a la seva cara. “Mira, nano”, li diuen. “Fa temps que els nois de la classe ho estem parlant i no hauries de passar tant de temps amb les noies, hauries de passar més temps amb els teus”. Els teus? En Marcel no entén res i quasi sense temps de badar boca ja l’estan arrossegant cap a on sembla que l’esperen altres companys. Ell mira un moment enrera amb gest d’impotència i veu la Marta amb un somriure als llavis, però també li sembla haver percebut un raig de tristesa als seus ulls. Amb tot, no pot negar que li va agradar com el van acollir els altres, que es trobaven reunits per formar equips per jugar a futbol i que el van rebre com un col·lega de tota la vida que hagués passat una temporada fora. Encara que continua sentint una mica de desconfiança per l’estranya que és la situació i per estar una mica desorientat, reacciona i comença a preguntar si ja estan fets els equips. Aquell partit va ser l’inici de la relació amb els nois de la classe i els gols compartits es van convertir més endavant en apunts compartits, i els comentaris sobre l’estratègia a seguir van esdevenir al cap de poc temps en xerrades sobre el capítol de la sèrie de dibuixos del dia anterior. També va anar coneixent a poc a poc més a l’Àlex i va veure que era més fràgil i indefens del que li agradava fer veure.Així passa el temps i els nois li pregunten coses sobre les noies i a l’inrevés, les noies l’interroguen sobre els nois. Ell, per la seva banda, no renuncia a la companyia de cap dels grups, al contrari, intenta apropar-los, fer-los compartir coses, augmentar el seu coneixement mutu i reduir les diferències que s’han creat ells mateixos. En Marcel es converteix en el mediador de la classe, tant per als conflictes com per als amors i les reconciliacions, i escolta sempre uns i altres. La Marta no es pot creure el canvi que ha experimentat el Marcel ni la fabulosa habilitat que ha desenvolupat per tractar amb la gent i se’l mira meravellada en la distància. Ell no para mai, sempre resolent els problemes de tothom, a totes hores. Els mesos continuen passant, i de vegades es sorprèn de que de l’hivern ja hagin passat a l’estiu tan ràpidament. I la distància des de la que se’l mira la Marta amb la bufanda blava és cada vegada més gran. Però ell no se n’adona d’això, i continua dedicant-se en cos i ànima als demés. El seu ritme atrafegat no el deixa veure més enllà dels problemes que intenta resoldre cada dia. La gent ha agafat ja el costum d’anar a veure’l directament quan tenen un dubte acadèmic o personal i ell no deixa de donar consells la majoria de cops encertats. Mentrestant la Marta és lluny, molt lluny, i se’l mira des d’aquesta llunyania borrosa, encara amb aquell somriure als llavis i el raig de tristesa als ulls, mentre s’acomiada. Ell està d’esquenes i no la veurà marxar. Cada vegada que sembla que es tombarà cap a ella surt alguna cosa més i ell mai arriba a veure com ella s’ha anat allunyant fins a deixar-lo sol.I aquella va ser l’última lliçó de totes les que et va ensenyar la Marta, la lliçó més important, i que et va quedar gravada a base de dolor per sempre més. Vas guanyar-te als demés, però et vas perdre a tu mateix i a ella perquè no vas saber establir un equilibri. Si llavors haguessis estat més atent potser hauries vist marxar la Marta i l’hauries intentat retenir, o potser no podies canviar això, perquè tampoc saps perquè se’n va anar. Vas aprendre bé la lliçó i des d’aquell moment has procurat trobar temps tant per a tu com per als altres i no oblidar que la majoria de vegades, encara que no te n’adonis, les coses més importants són les que ja tens i que aquelles que creus més segures són en realitat les que pots perdre amb més facilitat per la teva mateixa despreocupació. T’hagués agradat dir-li que tot el que ets ara i el que tens, directa o indirectament, li deus a ella, a la vostra trobada, i que aquella va estar la millor època de la teva vida. Des d’aleshores l’has estat buscant inútilment als rostres de qui et creues pel carrer, segur de que la reconeixeries encara que hagués canviat. Ara en Marcel ha crescut. Cada vegada que expliques la seva història et sents més testimoni i menys protagonista, i quan et mires al mirall ja no saps si pots reconèixer alguna cosa d’aquell Marcel. Fixa’t, una gota de suor et llisca pel nas i et cau al llavi; lleugerament salada, recordes. De vegades et passa pel cap si algun dia us tornareu a trobar i què pensaria ella en veure que t’has casat, que l’has oblidada. Aleshores suposes que per això necessitaves escriure la història d’en Marcel, per obrir la gàbia dels fantasmes del teu cor i atrapar-los en uns trossos de paper per, tot seguit, tancar-los en un calaix perpetu, un taüt de la memòria. Només així podràs tirar endavant amb la teva pròpia vida. Penses en la Sandra, que d’aquí a poques hores (vaja, ja s’ha fet de dia) t’espera a l’altar de l’església i aleshores et preguntes si tot plegat no va ser un somni, si la Marta va existir de veritat, igual que la germana que t’inventaves perquè els teus pares no et feien prou cas, perquè la única prova que queda de l’existència d’aquella noia que es deia Marta són els teus records.