Draconis Memoriae (Memòries de Drac)

Este relato escrito en catalán es muy especial para mí. Lo escribí para el concurso literario de Sant Jordi del instituto que finalmente gané con "Inspiración" en la categoría de prosa en castellano. Este otro, que presenté para la categoría en catalán, no ganó nada, aunque era la niña de mis ojos: un relato que cuidé y pulí varios días, que me entusiasmaba por lo sorprendente y original de su idea y que por eso estaba seguro de que iba a ganar. Mientras que "Inspiración" fue una ocurrencia de última hora que me apeteció presentar, pero del que no tenía muchas esperanzas porque me parecía más visto y común. Aún así le sigo teniendo mucho aprecio por ser el primer relato que escribí para un concurso y que tenía altas expectativas. Con retraso para celebrar el Sant Jordi 2013, otro relato de Sant Jordi. Que lo disfrutéis.

Aquest relat escrit en català és molt especial per mi. El vaig escriure per al concurs literari de Sant Jordi de l'institut que finalment vaig guanyar amb l'obra "Inspiración" en la categoria de prosa en castellà. Aquest altre, que vaig presentar per a la categoria en català, no va guanyar res, encara que era la nina dels meus ulls: un relato que vaig cuidar i polir durant dies, que m'entusiasmava per lo sorprenent i original de la seva idea i que per això estava segur  de que anava a guanyar. Mentre que "Inspiración" va ser una ocurrència d'última hora que vaig voler presentar, pero del que no tenia gaires esperances perquè em semblava més vist i comú. Tot i així, encara li continuo tenint molta estima per ser el primer relat que vaig escriure per a un concurs i que tenia altes expectatives. Amb retard per celebrar el Sant Jordi 2013, un altre relat de Sant Jordi. Que el gaudiu.

DRACONIS MEMORIAE (Memòries de Drac), per Carlos Sanmartín

            Era una nit de mística tempesta. Semblava talment com si el cel famolenc i negre, com la gola d’un depredador, volgués empassar-se la terra indefensa. A la llunyania, més enllà de les muntanyes, se sentia bramar la mar dolorosament ferida, o potser algun terrorífic monstre que patia. També podria ser que la Mare Naturalesa sapigués coses que ningú més podria sospitar i volgués advertir als seus fills que alguna tragèdia tindria lloc en aquesta densa nocturnitat.

            De sobte, vaig tenir un estrany sentiment que va fer-me girar instintivament, però allí, en la profunditat de la cova, no es percebia més que la silueta difosa, de vegades pintada per les guspires dels llamps, de la meva presonera que, encara sanglotant, jeia a terra resignada a la seva sort o més ben dit, a la meva voluntat -pobre verge de reial ascendència, el teu patiment no durará gaire més-. Però, si ella no m’havia provocat aquella reacció d’alerta, qui podia haver estat? Que potser era por aquell calfred que em corria per dintre el cos fins a oprimir-me el pit? I en aquell estat de desconcert em vaig preguntar amb tota la ràbia: de què hauria de tenir por un drac? Què hauria de tèmer un dels pocs d’aquella raça que encara restaven al món, un dels més vells en una espècie que destacava entre d’altres coses per la seva longevitat i que gairebé tenia més anys que no pas totes les generacions d’homes juntes.

            Tenia la inquietant sensació d’estar esperant algú o alguna cosa. Una veu llunyana, com d’ultratomba, es sentia apropar-se lentament; era un alè que es dirigia cap a mi, que citava el meu nom sense necessitat de paraules i finalment vaig saber que la mort reclamava la meva possessió immortal que durant tants anys li havia estat negada.

            Repentinament em va desvetllar l’esbufeg d’un animal que semblava arribar-se fins a la meva posició. El seu trot, rítmic i ferm, parlava d’un genet decidit i confiat en la seva empresa. Encara no se’l veia amb claredat, però el seu pas ja es feia sentir on jo era i, probablement, més lluny i tot, com si anunciés amb antelació la seva arribada a totes les criatures que hi haguessin pel camí perquè se li inclinessin respectuosament. Tot i ser ràpida la montura, el personatge seguia trobant-se massa lluny per fer-ne un examen escrupulós. Així i tot, destacava en el paisatge una taca brillant que les ombres no aconseguien colgar: era la resplendor del cavall, blanc i enorme com un iceberg que es fonia en un esclat de llum amb l’impressionant armadura de l’amo, que relluïa tota argentada i atreia cap a ella els escassos raigs de llum llunar que aconseguien foradar els núvols de tempesta, mentre que la terra li creava una inmensa i majestuosa capa amb la pols que deixava darrera seu.

            La seva presència es feia imminent per cada gra de sorra que deixava caure l’imperturbable Cronos, fins que arribats a pocs metres davant la cova, a la fi vaig poder veure bé l’aparença dels dos viatgers sense els vels de la distància: aturats a distància prudencial, dominat i dominant formaven un conjunt perfecte, harmònic, fets talment l’un per l’altre. El primer, de pél albí, constitució exageradament forta per a la seva rapidesa i molt ben cuidat, duia una barda vermella brodada amb motius daurats que llampaven com nous, tot i que la furiosa mirada de la bèstia bé deia que era tota una veterana dels duels. A través de les seves dents es veia escolar-se l’aire calent que fugia vaporós i dens per la boca entreoberta i les foses nassals, com si aquest no pogués suportar la temperatura de les entranyes de la bèstia abans d’encetar un combat. Al contrari que l’animal, l’amo tenia les dents apretades, però el cos igualment robust i tens i els ulls, mig aclucats, estaven sangonosos, àvids de lluita i deixaven traslluir la tranquilitat pròpia del qui ja s’ha vist en mil batalles, i de les qual no semblava haver-ne sortit mai derrotat, perquè tant la flamant armadura com el fastuós casc i l’escut, de boníssims acers i engalanats amb petites peces àuries, no tenien cap bony ni marca profunda que hagués pogut deixar algun difícil enfrontament, sinó poca cosa més que quatre esgarrinxades, quasi imperceptibles sobre l’emblema de l’escut.

            Imprevisiblement vaig tornar a tenir aquella sensació que la mort em xiuxiuejava els pecats a cau d’orella. En aquell moment vaig mirar el sumptuós cavaller i vaig veure la meva ànima cremant-se a la profunditat de les seves nines. En el mateix moment vaig sortir novament del meu encisament, però aquesta vegada m’havia despertat l’estrident i fred soroll metàl·lic del guerrer desembeinant la seva fulla.

            Així, vaig decidir sortir de les tenebres del meu refugi, sapiguent que tant aquell moment com aquell adversari eren diferents a cap dels que m’hagués pogut trobar abans i que aquella pugna seria l’última per a un dels dos. Però de la mateixa manera, també coneixia que la mestressa de la dalla només volia un regal aquella nit i que ja feia molt temps que l’havia triat i l’esperava.

            Abans que algun espectador hipotètic haguès pogut aclucar els ulls, les nostres mirades ja s’havien creuat, seguides quasi instantàniament de les nostres respectives armes: dents i ungles, espasa i llança, foc i força contra velocitat i destresa. El foc caient a tots els costats, els crits del cavall (de por, de ràbia?) eixordint-me, els reflexos de l’espasa aquí i allà tallant l’aire; no la puc seguir amb la vista. De sobte no veig d’un ull, però em sembla que jo també l’he tocat. Sí, està plantat dempeus amb les cames lleugerament obertes i subjectant l’espasa amb les dues mans, l’hi he desfet l’escut d’una mossegada i ha perdut el casc. Si aconsegueixo de fer un últim atac amb totes les meves forces s’haurà acabat i podré anar a descansar. Oh, sí, descansar… Observo que el cabell humit i obscur li cau pel front, encara que els reflexos de les flames que l’envolten el fan semblar pelroig. És més, també la seva pell perlada de suor sembla roja, i els ulls ja no són negres, sino d’un carmesí infernal. Segur que encara sóc viu? Si algú m’espera allà abaix, estic segur que em rebrà amb aquests mateixos ulls encesos. Aleshores sento la veu un altre cop, la veu que m’assenyala mil cops amb les paraules, que em desitja impacient i que se m’enganxa al cor intentant prendre-me’l. No, ara he tornat en mi mateix i veig que el que m’estreny el cor és molt més terrenal, és l’espasa del cavaller que entra esmolada en la dura pell. El cavall no para de xisclar. Per què no calla? L’agudesa del soroll augmenta i augmenta i ja no distingeixo els esclats del trons dels esbufecs del maleït animal. Tot és un: el cavall brama trons de victòria. Les oïdes m’explotaran i el cap no para de donar-me voltes.

Al final, després de la caiguda de l’últim tro, el silenci rotund però a la vegada apaivagador i reconfortant, que es fon amb el començament d’una remor eterna de cançons i rondalles, que mai es deturen i s’emporten lluny, molt lluny, en el temps i l’espai, més enllà del que jo mai hagués pogut arribar a recòrrer amb les ales, per sempre, la meva ànima i la meva memòria, la memòria del drac.

Barcelona, 23 d'abril de 1997